Inici Tabacalera
Imprimeix Correu electrònic

Natalia Andreu Corbella

 

Petita biografía

NATALIA_ANDREU

(Video amb extractes de l'entrevista)

Va néixer l'any 1944 a Tarragona. Té dues germanes més grans, un germà i ella que és la petita. La ideologia de la seva família sempre ha estat d'esquerre nacionalista. Explica que la seva mare "sempre quan anava pel carrer s'havia de parar perquè cantaven el Cara al Sol, i llavors ella es posava a ma germana sempre al coll, per evitar la mà a l'aire".

La Natàlia va anar a col·legi a "les Teules", que primer era de monges i després va ser nacional. Allí va començar a veure coses que no l'agradaven, anaven la gent de la secció femenina a fer-les fer gimnàs, entraven i cantaven el Cara al Sol cada dia. Va anar a col·legi fins els 14 anys, i quan encara no els havia complert es va posar a treballar en una fàbrica de manipulats de paper, davant de casa seva al Carrer de la Pau, per ajudar econòmicament a casa.

Als 16 anys, anava a la cooperativa obrera a ballar sardanes. I llavors ja viu un canvi radical en relació a la reivindicació nacionalista. La primera corredissa davant la policia la té l'any 1962, en un aplec de sardanes que es feia a una ermita. Va anar a fer la missa de campanya el cardenal Arriba y Castro, i li van tallar els cables del micròfon al començar a parlar en castellà, llavors és quan apareixen els grisos.

El 1966, als 21 anys entra a Tabacalera. La mare no ho volia, perquè li semblava que sent la petita, ells no havien pogut fer prou per donar-li uns estudis. Presenta la instància, però ja que no entrava tothom, portava referències de la seva germana, que treballa a una botiga i coneix al director de Tabacalera. Entra al cap de 15 dies, però va tenir d'anar a fer el Servei Social per poder-se quedar fixa a l'empresa.

Quan entra al "desvenat" ho va passar molt malament els primers dies, s'havia fet una altra idea del que era la fàbrica. A més coincideix amb neteja general perquè el cardenal Arriba i Castro ha de visitar l'empresa. Està 8 mesos i passa a tallers a una "liadora" on són tres dones i un mecànic. Al principi feien el tabac a mà, anaven fent els cigarrets i una altra els anava arreplegant. Era una màquina lenta, en comparació de les què hi havia quan va plegar al 2001. Casi bé sempre ha estat a "liadores", i sempre treballant de peu.

El règim laboral de la fàbrica el defineix com dictatorial. "Quan pujava el director, per exemple a les 10 del matí i feia la visita als tallers, les mestres i les capatasses, pendent del rellotge perquè era l'hora que pujava el director. I les portes del taller eren abatibles i elles els hi havia d'obrir les portes (...) i nosaltres de peu, i les persones que estaven assentades, quan ell anava allí a veure la feina que feia aquelles persones, s'havien d'aixecar, perquè si aquella noia no s'aixecava, la mestra o la capatassa que estava al costat del director, li deia aixeca't, a més que després li queia un càstig"

L'any 68-69 es comença a implicar sindicalment a l'empresa amb altres companys i companyes boicotejant els enllaços verticalistes. Està en la lluita contra les primes de l'any 1973 i és part activa en la construcció de l'Associació de Treballadors, i dins d'aquesta llista unitària on va com independent, surt com a delegada des de les primeres eleccions. Llavors ja està afiliada a la UGT, i més tard ja es presenta dins de les llistes sindicals de la UGT. Va estar un període on va sortir del comitè per tenir cura de la seva mare. Dins del Comitè va portar temes de salut laboral i va estar com a delegada en les negociacions i seguiment dels Plans de Pensions.

Treballa a la fàbrica fins el 2001, té 56 anys quan plega. Però continua vinculada a la lluita i la fàbrica, ja que porta el Grup d'Empresa, on es va posar l'any 1989, va ser la primera presidenta a nivell d'Espanya, i va estar fins que va tancar. En els darrers temps planteja algunes discrepàncies de com van anar els acords finals pel tancament de Tabacalera

És soltera, però hagués volgut tenir una família, malgrat què "La veritat és que un pic arribes als 28 anys, llavors ja t'ho planteges d'una altra manera, dius a veure, si ara no tinc a ningú, no festejo ni tinc a ningú, visc bé, i no em falta ni un duro, tinc llibertat a casa i tot. M'haig d'embolicar jo amb segons qui?. Estic al comitè, vaig vinc, no he de donar explicacions a ningú. Cosa que alguna vegada n'havia tingut. "Oh que no vens?" "oh he tingut reunió" "oh que no hem de sortir?". Amb el company que tenia. I quan se't trenca tot dius, escolta que estic la mar de bé ara, no em vinguis amb embolics, però es cert que jo m'agraden molt els crios i tot, i la família l'envejo, l'envejo(...). Però m'hi trobo tan bé, que ara això que la gent quan es fan grans, o se separen, es tornen carrinclons per formar una altra família (...) Tens 60 anys i t'has d'embolicar amb una altra persona, jo ara aquí no sabria viure amb una altra persona, un home. Perquè estic tan acostumada a estar sola"