Inici Tabacalera
Imprimeix Correu electrònic

Marisa García

 

Petita biografía

MARISA_GARCIA

(Video amb extractes de l'entrevista)

Elisa, però a qui tothom coneix per Marisa, va néixer a Tarragona l'any 1956. Neix a la casa del carrer de Barcelona, on encara viuen els pares, amb llevadora igual que els seus dos germans.

El seu pare és de Navarra. L'avi de part de pare era ferroviari, amb molts trasllats, i casi bé te un fill a cada estació, en va tenir 7, la guerra els va agafar a Tarragona. La mare, Elisa va arribar des de Castella. L'avi matern va treballar de conserge a l'Ajuntament de Tarragona, on hi vivia, i quan la guerra tenien d'anar al subterrani de l'ajuntament, on era el refugi. L'àvia materna sempre ha estat com el pilar al voltant del que s'ha mogut la família.

La família són saga de RENFE i de Tabacalera. La saga García comença amb el pare que entra a Tabacalera el 1947 de mecànic, després entra un germà del pare, una germana de la mare que coneix al seu marit a la fàbrica, i uns quants cosins, en total arriben a 8. La mare de soltera havia treballat en un bar de la família, però després es va quedar fent treball domèstic i de cura a casa, havia estudiat comerç. La Marisa té dos germans.

Va a l'escola nacional als 5 anys, a la "Normal" al costat del Circ Romà, i entra amb els dos germans, el menor amb 3 anys. Portaven les nenes una bata rosa i els nens blava, la classe era mixta, però quan feien files, una era de nenes i altra de nens. No li agradava gaire estudiar, només la història i la geografia i sobretot dibuixar.

Els espais d'oci quan és nena és l'Ajuntament i el carrer de casa seva, jugant amb els germans, sempre a jocs de nois. Amb 9 anys va a l'escola d'art, feia dibuixos i escultura. Als 12 anys guanya un premi nacional "Tuvimos que ir mi padre a buscar el premio a Zamora, y te daban el premio allí, fuimos, cogimos el premio y volvimos. Con el dinero que gané mis padres se compraron el comedor que tiene todavía ahora. Porque fue bastante dinero. Está el comedor que se cae pero mi padre no lo quiere cambiar porque dice que fue "con el dinero de mi niña".

Està a l'escola fins els 14 anys i fa l'exàmen del certificat. Es posa a estudiar delineant, el primer any a l'Escola de Mestria, on va ser de les primeres noies, ella i una altra que estudiava química. Repeteix el primer any, però planteja que vol treballar i de la mà del pare va a Tabacalera, la presenta a Luis Colmeiro que li diu que als 16 anys entrarà. Efectivament entra el 1972 de "barrendera", i malgrat que ja coneixia alguna cosa de la fàbrica, de quan anava a buscar els reis, té una impressió diferent, veu les dones grans, la fàbrica fosca, freda...El grup de "barrenderes" s'entenen molt bé i són dos bons anys. No recorda el que cobrava, anava el sobre directe a la mare, només es quedava els diners que guanyava els caps de setmana netejant cases i que els aprofita per fer algun viatge. Aquells dos anys té torn partit, va a la fàbrica en bicicleta a l'estiu, i la l'hivern es quedaven a dinar juntes les "barrenderes" "Antiguamente era nada, una chimenea, un de esto de carbón, encendíamos leña y nos calentábamos nosotras también. Hacía mucho frío en invierno porque era arriba del todo. En las alturas de la fábrica, donde está el reloj, abajo hay unas ventanitas y unas mesas de comedor muy bonitas, que luego allí pusieron la biblioteca. Allí no había estufas ni nada, pero nos encendíamos lo de leña. Era una época que me lo pasé muy bien. Tabacalera era nuestra, recorríamos los sótanos todos los días, el terrado también... éramos jóvenes"

Després puja a tallers, sense passar pel "desvenat" que coneix posteriorment quan té algun càstig. A taller la posen on està el seu pare per tal d'estar controlada. Treballa amb una màquina empaquetadora "Hauni", i quan s'implanten les primes es converteix en una feina molt pesada, treuen dones, i es genera mal ambient. Més endavant es treu el Graduat escolar i es presenta a exàmens per "jefa d'èquip", però no li donen la plaça fins molt més endavant el 1985.

Connecta sindicalment des del primer moment amb la gent que es bellugava, i per aquesta raó, com a represàlia per l'activitat sindical, ella no va tenir un lloc fix i va tenir uns quants càstigs (anar al "desvenat", treure-li diners i tabac). Té com a punt de referència l'Anna Guasch i entra a formar part de les "Plataformes Anticapitalistes". Participa dins de l'Associació de Treballadors de Tabacalera i es presenta a les eleccions sindicals per treure als verticalistes. Més endavant s'afilia a CCOO i es presenta al Comitè d'empresa intentant que vagin el màxim de dones possibles a les llistes i agafant temes de discriminació per raó de gènere per plantejar-los al conveni. Excepte dos anys, per tenir cura del fill, està al Comitè d'empresa fins al final.

El fet que des de molt jove s'integrés al Bloc Feminista li fa veure que no són dues lluites separades. Amb el feminisme "a mi se me abrió la puerta muy grande, muy grande. Yo ahí me sentía a gusto trabajando y me sentía como una persona. Cuando estás en una empresa tan grande trabajando, te sientes bien, pero te falta siempre el decir: no estoy valorada, no me entiendes. Y ahí pues sí, hacías algo y notabas que hacías algo positivo y eras entendida. Y a mí se me abrió la puerta muy grande en todos los sentidos, ¿eh? Como persona y como mujer". A vegades hi ha temes més difícils de tractar a la fàbrica, però elles els van entrant i les dones s'apropen per parlar d'avortament, anticoncepció, divorci. Celebren el 8 de març de manera especial

Es casa als 24 anys i un any després té el seu fill. Durant l'embaràs està en una màquina "liadora" i l'han de treure d'aquest lloc perquè té una cèl·lula que emet radiacions nocives, i la posen en una taula de tabac per desfer el dolent i recuperar-lo. Amb el seu home es combinen els torns per tenir cura del fill. Als quatre anys de tenir el fill es separa, però el pare continua fent-se responsable del nen fins que va morir, malgrat que la Marisa té nova parella que també assumeix la responsabilitat.

Quan arriben els anys dels expedients i es veu que l'empresa pot tancar es dóna una situació molt dura. Fan campanya per tal que les dones no surtin més perjudicades i que no marxin de l'empresa "A lo primero las mujeres estábamos muy rabiosas, porque queríamos prejubilarnos todas un poco decentemente, pero luego te vas haciendo a la idea, pero las mujeres son valientes y se hubieran ido también (a Logroño). Cada una tiene que depender de la situación que tiene en casa, pero la mayoría de mi edad queríamos irnos trasladadas antes. "No demos el gusto a la empresa de que nos indemnicen"

Plega el desembre del 2006 i el març del 2007 tanca l'empresa. Quan va marxar no havia Comitè i els últims temps queda ella com a Presidenta en funcions. Era molt dur entrar a la fàbrica a l'última gent que queda, el que feien era netejar i anar tapant "Ahí quedaban las máquinas tapadas y un silencio tremendo. La gente que quedamos allí nos hicimos más que familia, y nos hicimos gente con la que a lo mejor no tenías trato, hicimos una piña muy grande, muy grande y la verdad que yo me doy por satisfecha. De la gente que no se podían librar, el poderlos ayudar, porque esa gente sigue luchando y yo como presidenta que me quedé, en funciones, yo tenía que estar aquí con ellos se hicieron varias acciones".

Creu que es va fer tot el que es podia, si no hagués estat així, les dones de 50 anys no podien haver-se prejubilat o haurien d'haver marxat a Logroño fins tenir l'edat per fer-ho. Però entén que hi hagi gent que comenti que es podia haver aconseguit més, això passa sempre que es donen aquestes situacions.

"Siempre digo que Tabacalera es mi segunda casa. Yo allí me he hecho persona, he seguido investigando, creando, bueno...hasta donde llegaba. Ahí cerré la puerta de mi segunda casa tal como la abrí. La abrí muy emocionada y la cerré muy emocionada. Ha sido un paso de mi vida muy concreta y yo tengo claro que lo que vives, bien llegado está. Muy contenta".