Inici Tabacalera
Imprimeix Correu electrònic

Concepción "Conchi" Ibáñez

 

Petita biografía

CONCHI_IBANEZ

(Video amb extractes de l'entrevista)

És nascuda a Andorra, província de Terol, l'any 1945 i arriba a Tarragona amb 18 anys.

El pare al poble era camioner i mecànic. Era militant comunista i va anar voluntari a la guerra, però no va estar al front sinó fent tasques de aprovisionament. Quan acaba la guerra, el pare té una denúncia  però no va tirar endavant i es va poder quedar al poble. La mare havia treballat al camp de soltera, però després es queda a casa. La cosina de la mare també va estar molt implicada durant la República, en la guerra i en el suport als maquis. L'ambient al poble va ser molt dur, ja que els falangistes, homes i dones van prendre moltes revenges contra tota la gent que havia estat republicana o d'esquerres.

De l'escola al poble recorda cantar al Cara al Sol i anar a missa especial per a les nenes. Als 8 anys, a la sortida del col·legi anava on una brodadora. Als 12 anys la treuen d'escola per tal que ajudi a casa a la mare "Resulta que nosotros somos 4 hermanos, 2 hermanos mayores chicos y luego las 2 chicas, pero mi hermana se lleva conmigo 4 años, es más pequeña. Pero yo con mis hermanos, con uno me llevo 4 años que es este mayor, y el otro 2".

A les nits d'estiu, amb les veïnes sortien a la fresca i explicaven històries, i ella s'anava adonant de les coses que havien passat al poble i dels ideologies de cadascú.

Els germans van venir a Tarragona a aprendre un l'ofici de mecànic i l'altre d'electricista, el gran arriba amb 18 anys i l'altre amb 17. Ja tenien una tia a Tarragona. Un cop que el germà gran torna de la mili, tota la família es trasllada a Tarragona, pensant que les noies tindrien més oportunitats de feina també.

De Tabacalera no sap res, només que es guanyava molts diners. El sogre de la seva tia coneix en Luis Colmeiro i l'acompanya a posar la instància a Tabacalera, té 18 anys i mig. Triguen un any en cridar-la i mentre broda a casa per una noia i es posa a treballar a la fàbrica de camises. Havien estat un temps que no entrava ningú a Tabacalera, però amb ella l'any 1964 entra un nombre important de dones. Va al "desvenat" on està la Santidad de mestra, a ella no li sembla molt dur "Pues a mi me gustaba trabajar, pero luego a la hora de que me dieran lo mío también me gustaba exigirlo". En canvi explica que moltes dones es queixaven però ningú aixecava la veu.

Diu que té sort perquè de seguida la col·loquen en l'empaquetat, en las màquines però els paquets ja venien fets, els posaven la cel·lofana, els empaquetaven i a la màquina de cartons. Va estar-hi molts anys "La Sasib se llamaba. La cartronera no sé como se llamaba. No me acuerdo". Està al taller 1, però posen les màquines al passadís, i li diuen taller del mig. En aquell moment a les dones no els hi donaven tabac i als homes si,  "Fuimos a ver a don Luis y nos dijo: "es que las mujeres no fumáis". ¡Cómo que no fumamos! Y tanto que fumamos. Cuando íbamos a merendar... entonces no teníamos sitio para merendar y estábamos en el pasillo con bancos y a veces con cajas. Y después de merendar... venga a fumar, a fumar y cuando entraba... una humareda... (riu). Se ponía a reír".

El salari considera que està bé. Li dóna a la mare, que fins que ha tingut 80 anys l'ha governat tot, el seu i el del seu germà que també és solter.

La primera acció en què participa a la fàbrica és quan les primes, amb la vaga als menjadors, es coordina amb l'Anna Guasch i l'Eva i quan la reestructuració i les categories. Diu que abans de la reestructuració l'ambient entre la gent era bo, casi familiar, però el trenquen "Cuando meten la reestructuración ya empiezan a quitar de aquí, a quitar de allá... más faena... para aquí, para allá, el otro... y hasta para que no se movieran los mecánicos... les quitaron faena. A más a más, les dieron 500 pesetas cada día, que entonces era dinero. Y ellos mutis, mutis. Y nosotras teníamos que hacer la faena y a nosotras no nos subían el nivel ni nada de nada. Más faena... si había 3 pues quitaban 1 y aquella faena la repartían".

Es va afiliar al PSUC i va estar a la fundació de les CCOO, però des de sempre col·labora amb la gent que llavors encara està a "Plataformes Anticapitalistes" a la fàbrica. Quan es munta l'Associació de Treballadors no l'agrada, però finalment entra, encara que no es presenta en les eleccions sindicals, en part perquè prefereix estar a peu de màquina, i també perquè ha de tenir cura de la mare. Quan es fan llistes de CCOO per a les eleccions sindicals, es posa al final de la llista, per donar suport però per no sortir. De les lluites, recorda molt la de les dones d'excedència i el suport que les van donar. I de les vagues quan els convenis, les discussions amb la gent que es quedava dins.

Quan les dones comencen a estar de "jefas d'equip" ella no vol presentar-se per la forma com ho fan, primer amb suplències i sense saber molt bé què calia fer. A la màquina on està, l'ambient es torna mol dolent per culpa de l'encarregat "Sabes que pasa, que la Tabacalera, que a parte de ser una empresa capitalista, no había un dueño y dependía mucho de los encargados. Y los encargados mientras: "sí, sí, sí" muy bien, pero como digan "no..." ya has tocado".

Així què, decideix plegar el 31 de desembre de 1993, quan té 49 anys, amb una baixa incentivada. El seu germà solter també s'havia jubilat

Sobre la importància que té cobrar un salari alt les dones a la Tabacalera i un treball estable opina què "Y tanto. Por eso había tantas solteras en la Tabacalera. Claro. Y luego aquí en Tarragona, tampoco había empresas para ir. Los 4 comercios... las camisas las cerraron... quedaron 4 y el apuntador. Si hubieran otras empresas los mandas a paseo, pero no habían. Pero no sólo en Tabacalera, ¿eh?... a nivel general cuando la mujer tiene medios para independizarse, entonces cambia. Es que ya está bien, ¿eh? Ya está bien de atornillao. Como cobrábamos más sí, se nota. La persona que tiene más poder económico es más independiente, por eso muchas no se casaban..."