Inici Tabacalera
Imprimeix Correu electrònic

Maite Jerez García

 

Petita biografía

MAITE_JEREZ

(Video amb extractes de l'entrevista)

Maria Teresa Jerez García, però li diuen Maite. Va néixer a Tarragona, encara que els seus pares eren andalusos, d'un poblet de la província d'Almeria que es diu Garrucha. El pare era pescador, i tota la família per les dues bandes ho eren, així com molta gent del poble. La mare de jove marxa a Màlaga.

El pare i la mare emigren a Tarragona abans de la guerra, però les seves germanes grans neixen a Màlaga, ja que la seva mare es desplaça en el moment del parts.

Quan la guerra desapareix un oncle del que encara no han aconseguit saber del seu destí. La seva àvia va viure sempre amb aquest dolor. El pare i la mare a Tarragona pateixen els bombardejos.

La seva germana i ella van néixer aquí a Tarragona. El seu pare continua treballant de pescador i té una petita barca de pesca que dóna per anar tirant...

Anant a escola, des de molt petita, ella i la germana reparteixen llet per les cases al matí i a la tarda. La mare mor quan té 13 anys i el pare pateix una embòlia, morint al cap de dos anys. Deixa l'escola i es posa a treballar a Can Sirvent, després a una botiga de gèneres de punt, i a la fàbrica de camises.. Quan obren el restaurant Cap de Cavall, que estava al Carrer Apodaca el seu germà hi treballava i la seva germana i ella deixen les camises i treballen al restaurant fins que les coses no van anar bé i llavors entra a una pastisseria, la Recasens Ventosa.

Als 16 anys entra a l'església protestant, on encara segueix. Durant el franquisme aquesta religió patia de recels i discriminacions tant pel règim com socialment. En principi la família no la compren però després ho accepten amb normalitat. Coneix al seu marit, Pere Bernet, a la congregació, comencen a festejar el 1970 i es casen l'any 1973.

Als 18 anys, l'any 1967 entra a Tabacalera, on ja fa temps que treballa la seva germana Tomasa, 11 anys major que la Maite. Malgrat tenir una germana a dins triga una mica a entrar.

Està un any al "desvenat", que recorda amb carinyo per l'ambient entre les noies, malgrat les dolentes condicions de treball. Puja després al taller del mig on està en una màquina cartronera i una "celofanadora" per on anaven rotant. Estant en aquestes màquines passa el seu embaràs.

Quan es va casar, va tenir que anar a les oficines a dir que es quedava i li van preguntar vàries vegades si no volia marxar amb la dot. Desprès del part demana excedència de tres anys per tenir cura de la seva filla, ja què no té ningú que la pugui ajudar. Quan havien passat els 2 anys d'excedència, es torna a quedar embarassada de la petita, i demana 3 anys d'excedència més, que comptaven a partir del segon part. Quan ja es complien els 3 anys de l'excedència, el seu home no volia que tornés, però ella té clar que no ho volia deixar, encara que ell guanyava bé. Llavors li concedeixen a l'octubre del 79 l'excedència de 10 anys, amb la condició de tornar quan volgués.

El març del 1980 va morir el seu home d'accident laboral, ella té 32 anys i una filla de 4 anys i la petita de 2. Demana el reingrés però l'empresa li denega tant per l'excedència com per viduïtat.

Amb el que cobrava de viduïtat no en tenia per viure i tampoc tenia ningú que pogués tenir cura de les nenes. Així que busca feines que facin compatible les dues coses. Es va posar a treballar fent feines, per combinar amb els horaris del col·legi de les nenes i a més també cosia a casa. Quan van ser més grandetes, els caps de setmana anava a una pastisseria dissabtes i diumenges i una veïna se les quedava una estona. També treballa a la Sirvent, als torrons al Nadal, i a l'estiu a la gelateria.

Ella va passant per la fàbrica per tal de veure si pot reingressar, però res. La portera la recomana que es posi en contacte amb els delegats del comitè i l'any 1983 es junta amb el grup de 33 dones que estan pendents de reingrés. Participa en algunes lluites, però ha de continuar treballant i no pot estar a totes. S'encadena a les portes, va a Madrid, participa a la tancada a l'empresa durant una setmana, la veïna té cura de la filla petita, però perd la feina que estava fent llavors. De seguida l'ofereixen feina a la Pastisseria Arimany.

Finalment, entra a Tabacalera de nou el 3 d'abril del 1991 i va estar 7 anys al "desvenat". Poc abans de plegar la posen a una empaquetadora i va poder plegar amb un nivell 7. Marxa el 2002 per prejubilació amb 55 anys.

Ser una dona que ha treballat a Tabacalera  per a ella "és un privilegi, potser perquè m'ha costat tant. Perquè jo vaig entrar amb 18 anys i jo vaig ser molt feliç allà. Encara que tragàvem pols per tot arreu, però monetàriament et compensava i et feia sentir important. Perquè jo me'n recordo de soltera que cobràvem els beneficis, les economies i tot això. I jo tenia amigues que no treballaven a la Tabacalera i que eren de la mateixa edat meva, i pobretes, guanyaven res i menys. I clar tu treballaves a la Tabacalera, i guanyaves. I sempre, i no només pels diners, sinó perquè coneixies gent de tota mena"