Inici Tabacalera
Imprimeix Correu electrònic

Isabel Núñez García

 

Petita biografía

ISABEL_NUNEZ

(Video amb extractes de l'entrevista)

Va néixer al 1935 a Garrucha província d'Almeria, va venir amb els pares quan té 6 anys a Tarragona, i encara que no oblida les seves arrels, se sent molt catalana i molt tarragonina.

El seu pare era pescador i van venir buscant un vida millor l'any 1941. El pare va continuar pescant moltes hores, però donava pocs diners. La seva mare quan la criava a ella va fer de dida, després va anar a fer feines, i a Tarragona treballa a "Destilerias Tarraconenses" fent neteja i també anava a altres cases per hores. A Tarragona sempre ha viscut al mateix barri, al Serrallo.

Són cinc germans. Tres xiques i dos xics, ella és la tercera. Els seus germans quan van arribar també es van trobar molt contents. El pare i la mare no van aprendre el català. "Ma mare, pobreta, sempre n'hi havia que el parlaven i llavors deien: "parlem en castellà per aquesta senyora..." i ella sempre: "no, no, no, no ja poden parlar el català perquè jo... no el parlo, però entendre'l l'entenc tot".

Va anar a l'escola fins als 12 anys, a la Mitja Lluna que tenia la senyoreta Pàmies, la senyoreta Nicolau i després al col·legi del Serrallo. Els seus germans i germanes tampoc van poder continuar estudis.

Va de mainadera i a fer neteja a casa d'un inspector d'hisenda, des dels 12 anys fins als 18 que entra a Tabacalera recomanada per "la casa" on ha estat. És l'any 1953 i passa al "desvenat" i després al taller de "Ideales" "Al taller d'Ideals vaig entrar a aprendre les màquines, agafar cigarretes amb les mans que se'ns feien unes ungles... ara no, ara surten tots els cigarrets que no els has de tocar per res, però aleshores no, els havies d'agafar, col·locar-los a la batea i tot. Jo estava a la part del liat... I el dia que ens tocava consigna, quan se parava la màquina per poder netejar-ho tot... es parava el taller diguem. Es parava el taller i netejàvem les màquines, el terra, tot, tot. sí, una vegada al mes a fregar a terra amb Trisodín, fregar finestres... amb un fregall ben d'això amb un ganivet rascar-ho... Qui tenia la màquina més neta de totes... érem tot un grup i totes estàvem molt bé". Cap dels homes netejava, només les dones, i com diu la Isabel en aquella època no li donàvem la importància que es pot donar ara, les deien que ho tenien de fer i ho feien... Cobrava 150 pessetes cada 15 dies que anaven directes del sobre a la mare. L'ambient entre les dones era molt bo, cantaven i parlaven però a cau d'orella pel soroll de les màquines.

Va començar a festejar als 15 anys, amb el germà del promès de la seva germana. El seu home era cuiner i després treballa a la foneria del Sr. Civit, tenia 7 anys més que ella. Van estar 7 anys de nuvis, la seva germana 9 anys, i es van casar les dues parelles alhora. Van compartir el pis durant 20 anys, les dues germanes casades i la mare, un pis gran de 6 habitacions on van conviure els fills de cadascuna com a germans i germanes. Com que és menor d'edat quan es casa, no arriba als 21, i pel viatge de noces encara no té el llibre de família, l'han de fer un paper del jutjat per tal que pugui dormir a les pensions amb el seu home.

Estem a finals de l'any 1955, que no deixaven quedar a les dones per la Llei franquista i el Reglament de Tabacalera "perquè s'hi s'haguessin quedat no hauria plegat. Jo aquí tenia a ma germana i jo... encara que no l'hagués tingut potser perquè hi havia ma mare, pobreta, i ens ajudava molt". Amb la dot pot comprar el dormitori. Considera molt injust que hagués de marxar, perquè igualment va tenir de treballar sempre fent neteges per cases i oficines, té dues filles que ha de combinar per la seva cura amb la mare i la germana.

Quan es queda vídua el 1979, encara no té 44 anys, ja tenia la filla gran casada, i l'altra  amb 17 anys. La Isabel segueix fregant i li queda una pensió molt petita. Demana el reingrés a Tabacalera, perquè abans les dones vídues entraven immediatament, però li deneguen. Es connecta amb les que lluiten pel reingrés, i fan un grup de 33. Participa en totes les accions que es fan i per a ella és el primer cop "Ens vam haver d'encadenar... jo vaig dir jo no m'encadenaré, jo faré el que sigui, però després jo m'encadeno i sempre he estat, no m'he mogut pràcticament el temps que vam estar (...) tancaments, manifestacions, anades a comissaria (...). Sort que ens van ajudar l'Anna Guasch, altres persones, en Joan Olivé també, ens han ajudat molt per entrar (...) Perquè jo quan se deia que s'havia de fer una acció, ja no dormia en tota la nit, ja estava nerviosa... perquè són coses que no t'agraden i tot això. Però ho vaig fer, vaig fer tot el que convenia i més. Va arribar un moment que ho volia deixar córrer i les meves filles mateixes i molta gent: "no ho deixis, no ho deixis" i sort que no ho vaig deixar". Com que havien rebut ajut de persones de CCOO i UGT es divideixen per afiliar-se, ella ho fa a UGT. Després de 8 anys, el 1987, entra plorant a Tabacalera amb la bossa de les bates, i encara no s'ho creia.

Troba la fàbrica molt canviada de màquines i d'ambient, però està molt contenta. Va a parar a les màquines cartroneres, que primer se li feia costa amunt, però com diu ella "a la vida he estat aprenenta de tot i oficiala de res" i n'aprèn, s'està a la secció fins què per prejubilació plega l'any 1999. "El temps que he estat a Tabacalera, tant abans com ara he estat molt contenta. I la veritat sigui dita, quan passo per davant de la Tabacalera abandonadeta com està, sempre em surt la paraula de la boca "quina llàstima de Tabacalera".