Inici Tabacalera
Imprimeix Correu electrònic

Joan Olivé Gibert

 

Petita biografía

JOAN_OLIVE

(Video amb extractes de l'entrevista)

Neix a Tarragona el 1947. Els seus pares venien del camp, i quan després el pare va entrar a treballar a Tabacalera el 1952 mai va deixar el camp. Quan entra a la fàbrica té 29 anys, coneixia a algú i va entrar per peó i després va a  clavar caixes "El clavador que li deien. Caixes de fusta, muntaven i tancaven". Al final anava a portar el tabac a les màquines perquè les màquines s'alimentaven directament. El pare plega de la Tabacalera el 1978 per malaltia, li donen la invalidesa total, una pensió. La mare sempre va treballar al camp, tenien el tros dalt del Francolí.

No va conèixer el seu avi perquè va tenir activitat sindical els anys de la República. Va estar presoner pels fets d'octubre del 1934 al vaixell - presó. Acabada la guerra es va exiliar a França, on va tenir oportunitat de marxar cap a Mèxic, però l'àvia amb els seus tres fills se'n van tornar a Tarragona, al moment que estaven a peu de vaixell. L'avi s'allista a la resistència francesa, arribant a tenir càrrecs. Quan era nen a casa ningú volia parlar de la guerra civil, era tabú totalment.

Són 3 germans, que es porten entre ells 5 anys. En Joan és el gran, i va anar a la mili sabent cosir, planxar... ja que la mare havia d'anar al camp i ell com a gran havia de tenir cura dels altres "No era freqüent en aquell moment, a més els bolquers dels germans no es canviaven, es rentaven"

Va anar a dues escoles. La primera, una que hi havia al mateix carrer Prat de la Riba on feien primària i després a l'acadèmia Roig. I després a l'Escola del Treball. Fins a principis dels 60 va estar estudiant a l'escola del Treball Oficial industrial a la rama de metall i torner. Li suspenien curs rere curs la Formación del Espíritu Nacional per no ser de la OJE i la religió per no anar a missa.

Va estar 4 anys fent d'ajudant als tallers de mecànica dins l'Escola del Treball, l'agrada l'ensenyament, però quan torna de la mili, si vol seguir-ho fent ha de seguir un altre procés. Troba feina en un taller, on està casi bé un any, fins al 1971 que entra a Tabacalera. Ell no pensava en la fàbrica però l'animen a que faci una prova ja que hi ha dos vacants d'ofici. Aprova i fa de torner a una màquina TOR, dins del taller de mecànica de reparacions. "Jo entro el 71 i hi ha màquines de 500 cigarrets per minuts, 1800 cigarrets per minut que les consideraven moderníssimes i a l'any 74 apareixen màquines de 4000 cigarrets per minut. Les primeres màquines eren les Molins. Quan jo entro ja no hi ha Vilaseques que aquelles eren de 40 cigarrets per minut. Ja feia anys que no hi eren. Jo estava a les Molins de 500, després la Molins de 1000. Les màquines que hi havia aquí eren angleses (Molins) i italianes (Sasib) que eren empaquetadores). El 1974 ja entre màquines de 4000 cigarrets per minut aquestes són alemanyes són les "Hauni".

Es va implantar el sistema de primes el 1973, on hi ha una resposta de tancada als menjadors, i posteriorment es dóna la reestructuració i les categories. Llavors les dones que abans eren operàries poden ser "jefe d'equip" i porten unes màquines, on el mecànic ha d'anar quan elles els criden. Primer els mecànics s'ho prenen molt malament "Era un problema d'estatus,... no sé què, no era real. El mecànic abans era el rei."

Amb una quanta gent es comencen a organitzar i formen l'Associació de Treballadors, per aglutinar el màxim de persones. L'associació va tenir 540 persones afiliades, la seu la vam muntar al Carrer Pere Martell. Es feien assemblees que anaven 70 i 80 companys i companyes i va funcionar fins el 1984. Es presenta a eleccions sindicals, primer en llistes de l'Associació i finalment com a sindicats l'any 1986. Ell estava afiliat a la UGT des del 1982.

Ell i l'Anna Guasch s'impliquen molt en la lluita pel reingrés de dones de diferents problemàtiques, ja que a partir de l'any 1977 l'empresa tanca l'aixeta i diu que la gent que ha marxat no tornarà a entrar. La primera dona que es posa en contacte havia treballat en una delegació comercial i aconsegueixen que entri. Després va estar el seguiment del cas de la Mercè Fernández Móra, que ja havia iniciat amb l'advocat Lleixà, i comencem un procés de judicis. Un cop entra l'any 1985 ja tenen una escletxa per pressionar per les altres 33 dones. No tot el comitè d'empresa hi està d'acord i encara menys el comitè intercentres. En total van poder entrar 60 dones a la fàbrica de Tarragona. Va ser una lluita llarga contra la discriminació des del 1982 al 1991. En Joan, va estar bastants anys al Comitè Intercentres i li va tocar estar a les negociacions de diversos convenis laborals.

Plega el desembre del 2002, amb 55 anys en el tercer expedient de reestructuració. Els millors records de la fàbrica són "Tota la gent que hi ha hagut allí. Hi ha casos i coses, com a tot arreu. Hi ha personatges que et marquen més... jo tothom he considerat company o companya sense distinció"