Inici Tabacalera
Imprimeix Correu electrònic

Roser Ossó Ruano

 

Petita biografía

MARIA_ROSER_OSSO

(Video amb extractes de l'entrevista)

Va néixer al carrer de Nazaret de Tarragona, al Casc Antic, l'any 1935. Se'n recorda de la guerra (dels bombardejos) i de la postguerra, del racionament, els talls de llums i les privacions que tenien a casa seva.

El seu pare, Jaume, era de Povaleda, treballava a l'Ajuntament de Tarragona i guanyava 8 pessetes i la seva mare Margarita una "malagueña salerosa" havia d'anar a fregar rajoles perquè no arribaven. A casa seva sempre van parlar català. Tenia dos germans, un germà i una germana, ella era la més gran i havia de tenir cura d'ells, els havia de portar a col·legi.

A l'escola, les "Coques" de la Catedral, que és un col·legi públic, la mestra convenç la mare per tal que demani una beca i que la Roser pugui fer Magisteri, però li deneguen "perquè el meu pare no era addicte al règim". Va poder fer el secretariat, la "tenedoria de llibres" a l'Acadèmia Roig, però no va poder acabar-lo perquè a casa seva feia falta.

Fa la instància a Tabacalera i començava a entrar gent, però a ella no la cridaven. Llavors porta la recomanació del director de l'Ocaso, on la seva mare feia feines i que era amic íntim d'en Luis Colmeiro i entra el 17 de setembre de 1952.

Abans d'entrar, fan una investigació preguntant pels veïns del barri. El Sr. Ballarin li explica les normes que hi havia allí "que no ens podíem barallar entre sí o ens podíem anar al carrer... que s'havia d'entrar a l'hora, que llavors fèiem turno normal... entràvem a les 8 del matí, sortíem a les 12, entràvem a les 2 i sortíem a les 6. A menys 10 havíem d'entrar. La sirena se sentia des de la Catedral. Tocava dues vegades. I a peu, i a peu... des de la plaça del Rei fins aquí a baix". Quan entra cobra 300 pessetes al mes.

Primer va al "desvenat", i quan veu les condicions s'espanta de la polseguera que hi ha i de les dones tan grans que hi treballen. De seguida passa al taller dels "Ideales" que estava a la planta baixa, però aquelles màquines eren molt altes i a plegar cigarrets no arribava i s'havia de posar damunt un caixó, que era on posaven els cigarrets. Quan obre el taller de "Vilaseques", va a fer de suplenta a les màquines "Rapide", estaven els dos tallers junts, que eren el que feien més la labor "Diana", portava 4 màquines, era la més joveneta de tota la fàbrica amb 17 anys. Després ajunten les dues màquines. A les dones de les "Vilaseques" les anomenen la resta de treballadores les "fifis", perquè deien que era el treball menys dur.

Als 18 anys mor el pare i sort del seu salari que és el principal que entra a casa. No havia forma de protestar per les condicions laborals i quan feien petites accions, degut al fred, el pitjor càstig era que les podien treure les economies, ja què en aquella època representava molt diners

Comença a treballar a torns i a festejar, i als quatre anys es casa amb l'Antonio, l'any 1962. El darrer any de festeig es queda amb el sou, perquè els germans ja treballaven, la petita va entrar a Tabacalera i va plegar en casar-se. L'Antonio, per tenir una mica més de diner marxa un any a Suïssa amb excedència de la RENFE. El marit l'anima a quedar-se a la fàbrica quan es casen i així tenir dos jornals. Ha d'anar a oficines a comunicar-ho i li diuen "¿se marcha usted Maria?", "pues no señor, me quedo", "ya quiere su novio?", "pues si señor quiere mi novio", "¿y si tiene niños?", "yo no sé si voy a tener niños que encara no m'he casat, cuando tenga niños ya veremos lo que hago", "vale, vale". Em va cridar 4 vegades. I em vaig quedar fins que va néixer el meu fill i llavors vaig demanar excedència."

El 1963 neix el seu fill i agafa excedència ja que la mare treballava i no havien guarderies. Als 23 mesos neix la filla. A punt d'acabar l'excedència, als 9 anys demana retornar a la fàbrica, amb el compromís que es combinarien la cura dels fills amb l'home. El Dr. Riera li posa pegues per entrar però torna. Tot ho troba canviat i a més coincideix amb la tancada als menjadors pel tema de la productivitat, ella participa en les accions. La posen primer a fer caixes, després va a "liadores de Bisonte". Es presenta per la plaça d'ordenança, que guanya, i està en aquesta feina els últims 9 anys a l'empresa, fins que plega per prejubilació als 59 anys. S'ha quedat vídua i enyora el seu Antonio, del que diu que va ser un avançat a la seva època en molts temes.

Per haver estat a la Tabacalera es troba "Ai molt afortunada! De tant en tant prenia algunes enrabiades com a tot arreu, però afortunada perquè cada mes em queia un sou i beneïda Tabacalera avui en dia que econòmicament no necessito a ningú. Física i moralment necessito de tothom, però d'aquí... perquè tinc la paga del meu marit, tinc la meva, el pla de pensions, el tabac. També hi havia coses a reclamar clar..."