Inici Tabacalera
Imprimeix Correu electrònic

Maria de la Cabeza Serrano Cantero

 

Petita biografía

MARIA_CABEZA_SERRANO_CANTER

(Video amb extractes de l'entrevista)

Neix el 1956 a Tarragona, és la més gran de 4 germans, filla de pares immigrants de Arjona (Jaén) que arriben joves a treballar a Tarragona, on es casen i tenen els fills. Quan es casen van a viure a Mas la Basa.

Maria, recorda una infància feliç al Mas la Basa en contacte amb la natura i els animals, on la família està de masovera, és un mas molt gran, on de fet hi està dins la Torre dels Escipions. De les tasques del camp s'ocupa el pare i la mare fa neteges per cases i xalets. Comença escola, molt petita, a un poble a la vora on anaven caminant per la muntanya, que era tipus urbanització, acompanyada per la mare fins als 8 anys i de la mà amb altres germans. A l'escola només hi havia una mestre per a totes les criatures.

Quan té 8 anys la dona per qui neteja la mare els ofereix un pis, dins d'una casa de dues plantes, on no han de pagar res. Es traslladen, i així  poden anar a escola a Bonavista, poden estalviar més i el pare continua treballant al mas. Va a escola al barri on la directora és una monja, malgrat que és escola pública, sempre amb uns resultants excel·lents.

Quan té 10 anys, els pares fan una casa a Bonavista on van a viure. El barri no l'agrada gaire en aquell moment i es troba millor quan va a l'institut a Tarragona on es fa el seu ambient. Amb beques finalitza batxillerat elemental, sentint-se orgullosa de treure més bones notes que els nois, llavors ja era mixt l'institut. Va tenir la frustració de no poder fer periodisme o dret, però ni ella ni els germans van poder accedir a més estudis, per la situació econòmica de la família. El català el descobreix a l'institut, ja què a la masia les altres persones també eren immigrades. "Y allí fue cuando yo empecé a sentir curiosidad (...) y mis padres me explicaban cosas, mis padres me decían "niña tu tienes que abrir mucho las orejas, y aprender el catalán, porque esta es tu tierra". Les classes són en castellà però tota la colla parla en català.

Als 16 anys treballa en una botiga "Galerias Catalanas" i estudia en una Acadèmia privada "Administratiu". De la botiga diu que estaven fatal les noies, sense assegurar i no es complien els pagaments.

Als 18 anys presenta la instància a Tabacalera, perquè tocava continuar treballant. És l'any 1974 i necessiten gent a la fàbrica. Amb ella entren 50 dones pels dos torns. Està una hora al "desvenat", puja a planta a una zona que es definia com "la mesa del tabaco", un treball rutinari simplement ajudar a que entrés el tabac per uns tubs de succió. Entra en un moment crític, quan estan lluitant contra el sistema de primes i nivells, i es quan veu tota la gent al menjador i l'Anna Guasch damunt la taula. A elles, les van dir que anessin a treballar perquè com eren aprenentes i tenien un any de prova podien anar al carrer. La Maria ja havia tingut alguna moguda a l'època estudiantil, de suport a les vagues dins Tarragona i es volia quedar. Quan ja està fixa porten una baralla pels nivells, ja que tenien el més baix. I quan es munta l'Asociación de Trabajadores s'afilia encara que no té una participació activa.

Es casa als 20 anys, després d'un any de conèixer el que seria el seu marit i va a viure a Sant Pere i Sant Pau. Es separa l'any 1982, quan ja te una filla i un fill petits, ocupant-se ella en exclusiva a partir de llavors del manteniment i cura de les criatures. Amb un préstec que demana a Tabacalera compra un pis petit i tira endavant. Ha de buscar de llars d'infants i contractar molts "cangurs" per poder atendre els fills.

S'integra al Bloc Feminista, sobretot a la Comissió Antiagressions, on coneix gent fantàstica, que s'implicava a canvi de res. Del Bloc diu què "Pues me siento muy bien, me hace ser más tolerante, yo no entendía porque la vecina de enfrente se dejaba pegar. Es que no lo entendía. Y mientras estuve allí, conocí la historia de muchas mujeres, de muchas situaciones distintas..."

Quan es legalitzen els sindicats, s'afilia a CCOO i després d'una temporada que li van al darrera accepta entrar al comitè d'empresa on està quatre anys. Decideix no presentar-se a la reelecció quan entra al curs de mecànica.

Tot plegat coincideix en un moment en què ja les criatures són més grans i ella es presenta a totes les promocions que van sortint a l'empresa, farta d'estar deu anys com una tapaforats, degut a la seva rebel·lia i compromís sindical, i sense cap reconeixement. Aprova tot el que es proposa. Primer passa a ser "jefa d'equip" i inicia un curs d'electricitat i electrònica que deixa per poder dedicar-se plenament al de mecànica. És un grup de 21 persones, on hi havia  3 dones, una va plegar de seguida; era un curso teòric pràctic molt dur, de moltes hores i de dos anys de durada. Ella treu la nota més alta, però l'empresa la intenta convèncer perquè segueixi fent la seva feina i no passi a mecànica "Porque aunque la empresa va de progre y te deja participar, lo que nunca cree, lo que nunca se plantea, es que una mujer va a ocupar este sitio. Le sonaba como ridículo, y esta es una percepción mía. Y bueno siendo rubia con los ojos azules ya (...) Y bueno entonces ya me ponen en máquinas a practicar, con los mecánicos antiguos, y ninguno me hizo la vida fácil, te lo puedes imaginar." Té 40 anys i és la primera i única dona mecànica de Tabacalera a tot l'estat.

El que més li va molestar va ser el fet què algunes dones al principi no l'acceptessin, encara que després quan van veure els seus mètodes i formes de treballar la cridaven més que als mecànics. Els homes mecànics, sobretot els de la seva promoció, també la van acabant reconeixent en la seva vàlua. I per la seva mare i els seus fill va ser un orgull i una festa que ella fos mecànica.

Quan té 50 anys, se li fa dura la feina i es presenta per ser "jefe de línea" que no representava deixar la mecànica però era una feina millor en lo físic i en l'econòmic. Novament va tenir problemes amb la direcció, ja què malgrat tenir la millor puntuació no volien que ella estigués en un lloc que ja depenia directament dels de dalt, ja tenien triada la persona de "confiança". Però ho aconsegueix "yo trabajé absolutamente feliz en aquel puesto. Estaba en el lugar que me gustaba en mantenimiento, planificaba averías, personas, horas, partes, en fin". És el seu darrer lloc de treball, del 2004 al 2007, quan li toca fer tot l'inventari pel tancament de la fàbrica.

"Bueno para mí ha sido herramienta la fábrica. Primero mi separación, pues yo tengo un trabajo que es precisamente ése, si hubiera estado trabajando en una tienda me pongo en un rincón a llorar. Pero ese trabajo me dio la seguridad y garantía que iba a salir adelante. Después, formarme como persona, mi conciencia social se despierta allí. Después ver las vivencias con las personas, he conocido personas maravillosas, y personas detestables, como todas partes. Es que son 32 años, mi etapa de estudiante y la fábrica es lo único que yo he vivido y he conocido. Bueno, luego el Bloc y otro tipo de mujeres. Pero he conocido desde la mujer que esta muy preparada, hasta la que esta muy desprotegida. Para mí, la fábrica ha significado... pero no es porque haya sido Tabacalera, podría haber sido una fábrica de arroz o de leche... pero ha significado mucho en mi vida, ha sido un puntal para mi. Y te digo: poder sacar mi familia adelante, vivir dignamente, hacer lo que se me ha ocurrido hacer o lo que me haya planteado, me han dado la oportunidad de aprender (...) Somos capaces de llevar una familia adelante solas, y bueno además somos respetadas en la ciudad. Eres activista, por el hecho de estar allí, porque has participado en luchas que la propia ciudad también se haya beneficiado de eso, y las ha vivido en directo. Porque la Tabacalera ha ocupado toda la ciudad y la gente ha estado con nosotras. A ver es que... la Tabacalera significa mucho para mucha gente"