Inici Tabacalera
Imprimeix Correu electrònic

Dolores Reyes Artacho

 

Petita biografía

DOLORES_REYES

(Video amb extractes de l'entrevista)

Va néixer a Córdoba, a Benamejí, l'any 1952.

El seu pare, el 1950, ve sól a Catalunya i va fer una promesa de que mai més tornaria a Andalusia, perquè va tenir que deixar la dona i tres filles petites per culpa de la feina, i ho va complir. Després d'un temps de treballar aconsegueix els diners per tal que la dona i les tres filles vinguessin. Arriben primer a Lleida on el pare treballa a la fruita i neix el seu germà petit. Després venen a Tarragona, on el pare treballa a la construcció, la germana gran va  a "servir" i la mare treballa fent feines per les cases.

Primer viuen en una barraca a Entre Vies en mol males condicions, i després es fan una casa a "Buenavista". On ara està el barri de Bonavista llavors eren tot garrofers, el senyor Comas hi tenia un munt de terreny i la gent immigrada anaven comprant trossos de parcel·les de  9 x19 m., que més o menys era una caseta i pati. Els dissabtes i diumenges anaven totes les famílies i unes ajudaven les altres a fer les cases. Així que posen el sostre i les parets, la família de Dolores van a viure allà i van fent arribar als parents del poble acollint-los com poden.

El pare fa un pou, uns sanitaris amb un forat (una latrina). Llavors era un barri obrer pràcticament d'Andalusia, d'Extremadura, sense serveis. Va ser amb les lluites organitzades que van anant aconseguint els desguàs als carrers, les llums, el col·legi.. Recorda què quan van posar un lavabo amb aigua corrent ella tenia 14 o 15 anys.

Anava al col·legi a la Canonja, un poble al costat de Bonavista. La Canonja era un poble català i comença a notar les diferències entre les nenes catalanes i la resta, però es va anar acostumant. Als 12 anys surt del col·legi amb els estudis primaris. Va estar d'interna en una casa d'una senyora alemanya, teòricament per tenir cura dels fills, però on li tocava fer de tot i on sent que abusen d'ella.

Als 16 anys entra a la neteja a la "Cruz Roja" on guanya més i l'agrada. Va ser-hi casi bé dos anys. Les monges de l'hospital li van oferir que si es comprava el vestit de "Dama de la Cruz Roja", al mati faria neteja i a la tarda faria pràctiques d'infermera. El vestit costava 4500 pessetes, era el seu salari d'un mes, i la mare no ho va acceptar, ja què "este dinero lo necesitaban ellos". L'hi va quedar aquesta frustració. Els seus salaris sempre han estat per a la casa.

Fa la instància a Tabacalera i entra el dia 1 d'agost del 1970. Quan comença a parlar català és a Tabacalera i es relaciona amb les companyes. El primer lloc on va és al "desvenat" i després d'un any i mig a taller a unes màquines "liadores" on es treballava a un ritme molt ràpid i amb condicions de molta calor. Es comença a posar en relació amb altres companyes i fan alguna acció de protesta. Coneix l'Anna Guasch i s'organitza a les "Plataformes Anticapitalistes". L'acomiaden amb l'excusa que la troben un cigarret a la sortida de la fàbrica. Va a judici i guanya, però ella ja havia pensat en plegar i havia demanat la dot, per casar-se a l'any 1977. Té una filla i un fill, en els tres primers anys de matrimoni.

Als 9 anys d'estar casada comença activitats al centre cívic del seu barri a Bonavista. L'any 1986 es treu la titulació de Treballadora familiar, treballa primer en una cooperativa, després en una subontracta i actualment és delegada de CCOO del sector.

Ella explica de Tabacalera "Bueno pues una cosa muy importante en mi juventud. Porque me abrió un poco las puertas de la libertad. En el sentido que antes estaba más cerrada, libertad entre comillas, el tener amistades, amigas, el ser una familia más (....) Allí vi cómo era el mundo, las necesidades sociales y políticas del mundo. Entonces allí conocí lo que era la comprensión, la amistad, el ayudarnos unas a las otras, porque nos ayudábamos mucho. Allí fue un mundo diferente (...) Allí fueron mis primeras lecciones, allí fue donde se encendió las lucecitas, y me dije, eh aquí pasa algo. Aquí hay que moverse, porque aquí no se puede vivir de esa manera. Y fue donde he ido abriéndome. Recuerdo que me dejaron un libro para leer, que se llamaba "Mi infancia" de Máximo Gorki. Que me pasé toda la noche sin dormir, porque me impliqué tanto, y me gustó tanto el libro que no paré. Hasta que no lo terminé no paré. Fueron vivencias. Y entonces esto me iba abriendo la realidad que estaba viviendo."